RECORDS I FUTURS
Terres, cors, cavalls, poble, soterrar, mar, sonen, resonen, ningú...
dimarts, octubre 27, 2009
divendres, octubre 23, 2009
MÉS ENLLÀ DE LES GAITES
Avui estava a casa, començant un cap de setmana vilafranquí, i mentres tafanejava per les diferents "cadenes" de televisió he reparat en els Premis Príncipe de Asturias. Mai els havia vist en directe. I estava acostumat a veure els posteriors resums televisius, què sempre van poc més enllà de les gaites, el trage de la Letizia i el somriure del Felip.
Ara bé, avui he seguit tota la cerimònia. En aquest sentit, he de dir que un dels parlaments no m'ha deixat gens indiferent. Estic parlant del discurs del rector de la Universitat Autònoma de Mèxic, José Narro, qui entre altres coses recordà la importància dels professors exiliats de la II República en la consolidació de la UNAM. Narro davant la tribuna d'autoritats estava referint-se a molts docents, intel·lectuals, artistes... que varen tenir que marxar a Mèxic, en l'any 1939, pel delicte de creure en la raó i no pas en la mort. Si al remat decidiu escoltar les paraules de Narro, i sentiu passió per l'ensenyament. Estic ben segur que també trobareu les arrels exiliades d'aquella societat d'homes i dones, realment lliures, que en algun moment s'hagués pogut donar en aquestes terres.
diumenge, octubre 18, 2009

RECORDS D'UNA NIT D'ESTIU
De la boca de Botifarra començà a brollar la veu d'un poble, la veu de la terra, la veu de l'altra Xàtiva. Ho feia amb força, les seues paraules esclataven contra la vessant de la Serra Requena i davallaven pels barrancs fins morir en les aigües del riu Albaida. Quin mèrit!, quina tasca! la d'aquell home que d'una manera silenciosa però constant s'havia recorregut poble per poble, casa per casa rescabalant els mots, les cançons, les lletres...d'una cultura que sembla condemnada a morir.
Boti és la metàfora de l'altra Xàtiva; eixa Xàtiva de gent humil i treballadora que es sent ben orgullosa d'allò que ha sigut i d'allò que és.
RIC Y CÉSAR AUGUSTO
El pobre Ric asegura que se ha sentido avergonzado al ver la transcripción pública de lo que dice en privado. Pero ¿por qué tanto rubor si realmente se expresa así cuando está entre los suyos? Somos como hablamos y no le demos más vueltas. Él habla así… y es así.
¿Y qué pensar de César Augusto Asencio Adsuar, que ahora le toma el relevo como secretario general del partido por aquellos pagos? Iniciativa del Poble Valencià acaba de sacar a luz un artículo antisemita publicado por este señor en 1979, cuando tenía 17 años, artículo que ha reproducido fotográficamente Público. Asencio no parece sentir vergüenza alguna por aquel escrito, y se ha disculpado diciendo que se trataba de “un error de adolescencia”, nada más, cometido cuando era “menor de edad”. ¡Vaya error de adolescencia! El judío, afirma allí, dedica toda su vida “a vivir a costa de los demás con la usura y la finanza”.
Actúa siempre de “intermediario-parásito y nunca como elemento productivo”. Mina el Estado en que vive gracias al dinero que maneja. ¿Y el Holocausto? No hubo tal. La Cruz Roja, nada menos, investigó los campos de concentración y no encontró indicio alguno de matanzas. Se trata de un mito inventado por los judíos para poder seguir quejándose de su mala suerte, atacando el nacionalsocialismo (¡!) y… cobrando indemnizaciones a los alemanes. Sobre todo lo último. Así son ellos.En 1995 Asencio accedió a la alcaldía de Crevillent con el apoyo de la Falange. Vaya elemento democrático. Si tuviera que elegir entre Ric o él –¡Dios me libre!–, me quedaría con quien se confiesa avergonzado.
Ian Gibson
dissabte, octubre 17, 2009
TRANSICIONS
És dissabte i camine pel nucli antic de Xàtiva cercant una casa on poder habitar-te. I en aquest camí trobe amics que estime, olors que em recorden i teulades que em fan sommiar paisatges de pedra i verd. Arribe al punt acordat i novament tot s'ensorra...
dilluns, octubre 05, 2009

Front l'actual crisi econòmica i política que pateix el nostre país valencià. Fes servir la teua adhesió!
dijous, setembre 24, 2009
ENTRE...
Entre la rutina accelerada dels primers dies de feina o feines, sempre queda un moment per a la música. És a dir, un moment per poder respirar, recordar...En fí, per viure.
Entre la rutina accelerada dels primers dies de feina o feines, sempre queda un moment per a la música. És a dir, un moment per poder respirar, recordar...En fí, per viure.
diumenge, setembre 13, 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
